13 contes, 13 imatges

Laura Trovò

Carrer del petons, capítol XXII

Potser va ser perquè era en català, o potser perquè
necessitava el consol de la poesia, que el vaig llegir
i rellegir un munt de vegades i me'l vaig aprendre de
memòria.


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sanà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

LA PÀTRIA
Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862)

Porxos del carrer del Portal Nou

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Carrrer del Portal Nou: constituïa el vell camí romà que des de la metròpoli travessava el nord de Itàlia, les Gàllies i la península Ibèrica; era el carrer principal romà barceloní que menava dretament fins al Portal Major de la ciutat, al peu de l’actual Baixada de Llibreteria, enllà seguia fins a trobar el Portal de Sant Antoni, situat ben oposat al Portal Nou i continuava encara fins a sortir del terme de la ciutat. Aquest carrer era el més ample de la ciutat antiga, abans totes les cases tenien porxada al davant semblant a les de les cases properes a la plaça de Sant Agustí Vell i la doble renglera de porxos estrenyia notablement el carrer i li donava l’estretor corrent. Segons la tradició, un capità general, que la veu popolar no diu qui era però que pot suposar-se que devia ésser el comte d’Espanya, féu enderrocar els porxos i només van restar els pocs de les cases de la plaça. En la Barcelona medieval aquest era el carrer que donava accés a la ciutat pel cantó de tramuntana i hi havia establerts els oficis típics de les entrades de les poblacions: boters, mestres de carros, sedassers, ferrers i d’altres.

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Carrer del Rec Comtal: el carrer havia constituït el curs del Rec Comtal, a les seves vores hi havia hagut les tintoreries que se servien de les aigües del rec. El Rec Comtal era una canal que provenia del riu Besòs per regar tots els horts d’extramurs , proveir d’aigua el nucli de població i a tota l’indústria tèxtil d’aquest barri i per a els molins fariners.

Carrer de la Sèquia: des del carrrer Sant Pere més baix a les Basses de Sant Pere, ja al segle XII hi passava la sèquia.
Carrer de les Basses de Sant Pere: des del carrer de Rec Comtal a la plaça de Sant Agustí Vell, per aquest paratge passava el Rec Comtal, formava uns embassaments per tal de donar força a uns molins coneguts des de molt antic per molins de Sant Pere, nom que també havien pres aquests verals. Les basses no eren sinó un eixamplament i dilatació del corrent de la sèquia vers la plaça on l’aprofitaven els blanquers i els tintorers. El desnivell que encara avui té aquest indret assenyala el saltant de l’aigua que imprimia moviment a les rodes dels molins fariners. Els molins fariners eren tres, sembla que un s’aixecava on hi havia la casa del safareig que donava al carrrer de la Sèquia i l’altre vers el carrer d’en Cortines. Els molins fariners foren enrunats el 1869 i aleshores fou urbanitzat aquest indret tal com està avui. Al número 4 hi ha un edifici d'època gòtica que conserva bona part dels trets característics d'aquest estil malgrat les modificacions efectuades durant els segles XVII i XVIII. Està format per dos cossos, un d'ells més elevat, semblant a una torre. En aquest cos podem observar una típica finestra coronella gòtica, amb arquets trilobulats. Els antics portals de grans dovelles van ser eixamplats amb un arc escarser en època posterior, quan degueren obrir-se també els balcons del primer pis.

El Rec Comtal, breu història

El Rec Comtal apareix documentat al segle XI, el comte Mir va ordenar construir
la sèquia i es va aprofitar el mateix recorregut de l'antic aqüeducte romà que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la ciutat.
Del començament a l'acabament del seu recorregut, de prop de 12 km., pels antics termes municipals de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Barcelona, el rec complia diverses funcions, el abastament d'aigua als habitants, l'explotació per a usos agrícoles i l'utilització per a usos industrials amb l'aprofitament de l'energia hidràulica (molins fariners, petites indústries, etc.).
Al llarg dels segles el rec va anar desapareixent poc a poc del paisatge urbà però ens ha deixat un record en els noms dels carrers de la ciutat: el del Rec Comtal, el de les Basses de Sant Pere, el de la Sèquia i el del Rec.
A l'antic mercat del Born la intervenció arqueològica ha portat a la llum un tram important del rec i més recentment les obres del metro a l'Arc de Triomf han descobert restes del Rec Comtal on es poden veure traces antigues i restes de la pavimentació d'altres èpoques.

rec m. sèquia, cavitat oberta en terra per a conduir l'aigua per a regar.
sèquia f. excavació llarga i estreta, sovint revestida de pedres o de rajoles, que serveix per a conduir aigua d'un riu o torrent, sia per a abastir poblacions, sia per a regar, per a moure molins, etc.

Creu Coberta

La creu coberta era a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral, i les primeres dades sobre la creu són de l'any 1334. La creu coberta era una Creu de terme municipal, prop seu s'hi bifurcaven els camins des de Barcelona, portal de Sant Antoni, vers Molins de Rei i vers Sant Boi de Llobregat. Consta ja com a coberta al segle XV; fou refeta l’any 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al segle XV i fins l’any 1715 s’hi alçaren les forques principals de la ciutat. La parròquia del Pi hi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d'enterrar-los, i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la guerra del Segadors, la guerra de successió i la guerra del Francès degut a la seva situació estratègica vers Barcelona. Al 1756, s'expropiaren els terrenys on era el Coll dels Inforcats i es construi un nou camí, plantat d’arbres, que anava des del portal de Sant Antoni a la Creu Coberta i que s'anomenà Passeig de la Creu Coberta i fins al 1785 va convertir-se en el passeig predilecte dels barcelonins. Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional l’any 1823, el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l'indret d'aquest coll hi fou urbanitzada la plaça d'Espanya l’any 1908.
coll de la Creu Coberta Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Capítol XV. Visita a la presó

No sé pas de quina manera, els seus ulls, brillants, em van invitar a acompanyar-la: al cap d'un moment passejàvem tots dos Esplanada avall. Jo caminava una mica d'esma, perquè, tot i aquella inesperada invitació, estava capficat i entristit recordant el Cisco. La Neus ho degué notar: abans d'arribar al Jardí del General, a l'alçada de la font d'Hèrcules ...

L'Esplanada era un espai vuit entre la Ciutadella i les primeres cases de la ciutat destinat a maniobres militars. A principi del segle XIX va ser construït a iniciativa del capità general de Catalunya Agustí de Lancaster, el passeig nou de l'Esplanada, que correspon en part a l'actual carrer del Comerç. Al carrer central d'aquest passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos brolladors, un amb la figura d'una nereida i l'altre amb la d'un tritó. Altres dos brolladors més, als extrems del passeig, sostenien les figures d'Hèrcules i d'Artemisa, respectivament. La font d'Hèrcules mostra la figura d'Hèrcules dalt d'un pedestal, flanquejat per dos lleons. Al frontal hi ha un medalló de marbre amb les efígies de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, en record de la desfilada de la comitiva reial pel passeig de l'Esplanada l'any 1802, el consistori municipal va acordar convertir-la en monument commemoratiu d'aquella visita règia. És obra de l'escultor Salvador Gurri i al principi del segle XX es va traslladar al Passeig de Sant Joan cantonada Còrsega. Al final de l'Esplanada entre l'actual estació de França i el Born, fou construït l'any 1815 per iniciativa d'un altre capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, el Jardí del General. Fou el primer parc públic barceloní, en aquest jardí hi havia nou estàtues de marbre, cinc de cos sencer i quatre de mig cos, quatre bustos que reproduïen l'Aflicció, la Modèstia, la Soledat i la Follia i les estàtues de Ceres, Minerva, la Medicina i la Fidelitat i un grup amb Adriana i Bacus. A l'estany circular emplaçat al centre del jardí hi havia una nereida. També comptava amb hivernacle de plantes tropicals, gàbies amb ocells exòtics i un petit bosc. Era un dels llocs preferits pels barcelonins.

El carrer de les Mosques i el carrer dels Flassaders

Passeig pel barri

Surto de casa, el carrer, com sempre, està molt animat. Pertot gent i cotxes, és una zona de comerç a l'engrós i hi ha el tràfec normal de persones que s'aturen i carreguen o descarreguen, uns s'esperen tranquil·lament altres toquen la botzina impacients. Mentrestant veig persones caminant de pressa i d'altres amb aspecte de turistes, més relaxades, xerren i miren al seu voltant amb curiositat. Una noia amb bicicleta fa eslàlom entre tots però també ha de parar-se ja que un camió grua càrrega els sacs de runa d'una obra. Més endavant un guàrdia urbà escriu en una llibreta plantat enfront del pàrquing de bicicletes que en té algunes que solament són trossos: un quadre amb una roda, una sola roda i deformada, però tots aquests elements ben enganxats als barrots amb el seu cadenat. M'imagino que en dóna avís per tal que les treguin per a deixar lloc a l'aparcament. A prop tres cambrers fumen i conversen càlidament en italià a la porta d'un restaurant del seu país. Finalment arribo als contenidors de vidre, de plàstic i de paper i cartró i llenço el que duc mentre un home d'aparença oriental m'observa des de la seva botiga. Miro el cel fa un dia preciós, els arbres tenen noves fulletes d'un verd clar... ja ha arribat la primavera! Travesso la plaça, a la terrassa del bar hi ha gent gaudint de la calor primerenca. Arribant al carrer de baix m'encreuo amb l'home del butà, que ja l'havia sentit abans de veure'l; davant meu un home vell arrossega una caixa curulla de peces de canonades de plom cap a la deixalleria. Primer ensumo l'aroma agradable del pa barrejat amb una flaire de xocolata i després contemplo l'aparador atapeït de mones de Pasqua i sobtadament se m'obre la gana. Ara sóc a l'alçada d'un carrer que dóna al carrer del Fonollar i penso en el Miquel, el protagonista de “El carrer del Petons” i m'adono que visc i estic passejant pel barri on ell vivia i treballava.

Resum històric

Ferran VII tornà a Espanya el 1814, acabada la Guerra del Francès, i poc temps després, a València, signà el decrets que invalidaren tota l’obra constitucional de les corts de Cadis. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional o Liberal (1820-1023), etapa amb protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana. La primavera del 1822 esclatà l'insurrecció reialista com a reacció contra la constitució de Cadis i les reformes que aquesta comportava. Cal cercar les causes del suport popular que trobà la revolta en la mala situació econòmica, els errors de la política impositiva del govern liberal, la campanya contra les noves institucions portada a terme, sobretot, pel clericat, així com la possibilitat d'obtenir amb la soldada una manera de guanyar-se la vida.
L'any 1822, el mes de juny, el germà d'en Cisco aceptà d'allistar-se amb els soldats reialistes que volien alliberar el rei Ferran VII de les urpes dels liberals i estaven en contra de la Constitució que anomenaven la Pepa. El exèrcit estava sota les ordres del baró d'Eroles, del general Romagosa i d'altra gent de molt amunt.
L'estiu de 1822 fou establerta la regència d'Urgell, organisme de govern dels reialistes instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per el monjo dit el Trapenc (juliol de 1822) i formada pel bisbe Creus, el marquès de Mataflorida i el baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. No sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya, el general Francisco Espoz i Mina emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell. La Regència passà a Llívia i després a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Aquest exèrcit, comandat per Lluís de Borbó duc d'Angulema penetrà a Espanya ( abril 1823) per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII.
Amb ells va entrar el comte d'Espanya. Van entrar triomfants i gairebé sense resistència. Però el 14 de juny, quan ja semblava que la victòria no se'ls podia escapar, encara hi va haver un darrer combat. En aquella batalla molt cruel i esfereïdora hi va morir el germà d'en Cisco amb el cor travessat per una baioneta.
Ferran VII pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa que es caracteritzà per una forta repressió antiliberal. El despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult, bé que molt parcial, atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i als càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes, els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles. La conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G. Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics en contacte amb antics caps de partida. Els focus més actius foren Manresa i Cervera i la proclama Manifiesto de la Federación de Realistas Puros (1826) amenaçava amb possibles accions militars. Uns grups armats dirigits per Llobet i Trilla fracassaren llavors en l'intent d'ocupar Tortosa i foren afusellats, mentre que la jerarquia eclesiàstica féu una declaració d'adhesió al monarca. Sorgiren nous grups comandats per Narcís Abrés, Rafí i Vidal, Castells, Bosc i Ballester, Planes i altres capitostos, emparats per un sector de l'exèrcit addicte al príncep Carles. El 25 de març de 1827, Agustí Saperes fundà a Manresa la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya, i la revolta s'estengué a Cervera, Valls, Vic, Reus, Puigcerdà i altres llocs de Lleida i Tarragona principalment.
L'agost de 1827 passada la Mare de Déu en Cisco es va incorporà a la revolta del Malcontents. En Cisco i una tropa de prop de cinc mil homes pel vint o vint-i-cinc de setembre van ser aquarterats a Reus i després desplaçats cap a el coll de Balaguer, el pas entre Catalunya i València. Hi van estar emboscats uns quants dies. El rei, amb la seva comitiva, i envoltat per tots de batallons encapçalats pel seus generals, va passar per aquelles gorges en direcció a Tarragona.
El govern actuà amb decisió i el 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya. El 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya, el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes i el 28 ell i el monarca entraren a Tarragona.
Tan aviat com el rei va arribar a Tarragona va fer un manifest dirigit als catalans i convidava tothom a deixar les armes. Si ho feien en vint-i-quatre hores, els de sota podrien tornar a les seves cases, els oficials, en canvi, quedaven a les seves mans.
Per decisió personal del rei els principals insurrectes foren afusellats i altres centenars d'implicats deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil. Restaven així delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.

L'església de Sant Cugat

... I uns tocs de campanes que a mi em transportaven al poble, com si per comptes de descansar en saques d'espart em trobés en una d'aquelles catifes màgiques dels contes d'Orient.
Més endavant vaig saber que les campanades venien de l'església de Sant Cugat. ...

El forn del carrer del Fonollar

Als primers dies de juliol em van llogar en un forn
del carrer del Fonollar...

La mimosa i el 8 de març

Quan jo era petita aquest dia el meu pare arribava a casa amb un gran
ram de mimosa per a la mare, en treia una branca que donava a la meva
germana i un branquell per a mi.
M'explicava que era el Dia Internacional de la Dona i el que implicava.

En Itàlia és costum obsequiar a les dones amb la mimosa aquest dia.
La tradició prové de l'any 1946 quan l'Unió Dones Italianes organitzava
el primer 8 de març després de la segona guerra mundial i van escollir
aquesta flor com símbol, floreix en aquest període i no suposa una
despesa excessiva.

Després de la mort del pare mai més ningú em va regalar un branquell
de mimosa.

...començaven a arribar-me els sons...

Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa al terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.

Cançoneta incerta

"El fantasma" d' Àngel Burgas

"Non possiamo capirlo, ma possiamo e dobbiamo
capire di dove nasce e stare in guardia.
Se comprendere è impossibile, conoscere è necessario,
perché ciò che è accaduto può ritornare, le coscienze
possono nuovamente essere sedotte ed oscurate:
anche le nostre."

Primo Levi

Coratgia de Caterina Albert = Victor Català

... i cada cop que acalo l’esguard sento una dolça revinguda de
emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina que nia
entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de
maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca
de poesia, de poesia sempre renaixent, l’eixorquia insensible i
incurable del seu botxí; i, amb l’emoció, s’aixeca dintre meu
una onada d’admiració càlida, punyent, confortadora, envers
l’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom que,
estiu i hivern, hivern i estiu, de cap a cap de l’any i a través
de totes les crueltats del destí, sap perdonar-les i oblidar-les
per oferir al món, amb triomfant coratgia, una enternidora esma
de bellesa.

"L'alzina del passeig de Gràcia" de Jacint Verdaguer

Aquest relat m'ha fet pensar en el desarrelament. No per haver
perdut els lligams amb el meu país, ni unes arrels culturals
sinó en el sentit més literal del conte, unes arrels físiques
lligades als indrets on vaig néixer i també l'entorn on vaig
viure posteriorment.
Com l'alzina treta del seu medi natural i trasplantada a la gran
ciutat no pot oblidar el seu origen.
Enyoro les muntanyes, les estacions amb les variacions de
paisatge i de colors, el cel a la nit i les passejades a peu o
amb bicicleta.
M'agrada Barcelona, una gran ciutat ofereix moltes possibilitats
a tot nivell però trobo a faltar els boscos, els llacs, els rius,
els castells, les vinyes...

XXIII Cant Nocturn d'un pastor errant de l'Àsia de Giacomo Leopardi

Què hi fas tu, lluna al cel? Digue'm, què hi fas,
silenciosa lluna?
T'alces de nit, i vas
contemplant els deserts; després et pons
No estàs cansada, encara,
de fer i desfer els sempiterns camins?
No t'avorreix encara, encara et plau
de mirar aquests confins?
És com la teva vida
la vida del pastor.
A la primera albor,
empeny el bestiar camp enllà, i veu
ramats, les fonts i l'herba;
després, cansat, quan és de nit, reposa;
mai no espera altra cosa.
Digue'm, lluna: què val
pel pastor aquesta vida,
la vostra per vosaltres? Cap on mena
el meu vagar brevíssim,
el teu curs immortal?

Vellet pàl·lid, malalt,
mig vestit i descalç,
amb un feixuc farcell damunt l'esquena,
per la vall, la carena,
per rocs esquerps, alts arenys, bardissars,
al vent, en la tempesta, i quan abrusa
l'hora, i quan, després, glaça,
va, corre, alena i passa
aiguamolls, torrenteres,
cau i s'aixeca i més i més s'afanya,
sense treva o repòs,
lacerat, sangonós; fins que no arriba
allà on la seva vida
i allà on tants de fatics es dirigien:
abís hòrrid, gegant,
on ell, precipitant-s'hi, tot ho oblida.
Oh lluna, verge, tal
és la vida mortal!

L'home neix amb fatics,
i ja és un risc de mort el naixement.
Sent pena i sent turment
abans de res; i en el mateix principi
la mare i també el pare
comença a consolar-lo de ser nat.
I, mentre va creixent,
l'una i l'altre el sostenen, i així sempre,
amb gestos i paraules,
miren d'encoratjar-lo,
i consolar-lo del mortal estat:
no hi ha ocfici més grat
que uns pares puguin fer per la fillada.
Per què haver-la engendrada,
però, i donar la vida
a aquells que cal consolar de seguida?
Si el viure és desventura,
per què hem de suportar-lo mentre dura?
Oh lluna intacta, tal
és l'estat del mortal.
Pro tu mortal no ho ets,
i potser del que dic no en fas cabal.

Amb tot, soliua, eterna pelegrina,
com que ets tan pensarosa, potser entens
aquest viure a la terra,
aquest patir, aquest sospirar, què sia;
què sia aquest morir, aquest suprem
empal·lidir-se el rostre,
i faltar d'aquest món, i separar-se
de la usual, volguda companyia.
Tu, sens dubte, comprens
el perquè de les coses, veus el fruit
del matí, de la nit,
del silent, infinit, passar del temps.
Tu saps, ben cert, a quin amor tan dolç
somriu la primavera,
a qui ajuda l'estiu, i quins solaços
treu l'hivern dels seus glaços.
Mil coses saps, i mil en descobreixes,
que són ocultes al senzill pastor.
Ben sovint, quan et miro
estar tan muda en la deserta plana,
que, en la volta llunyana, en el cel fina;
o bé, amb el meu ramat,
com em segueixes, lenta, en la nit blana;
i quan veig dalt al cel cremar els estels;
em dic, tot capficat:
Per què tantes fogueres?
Per què l'aire infinit, i aquell pregon
infinit firmament? Què vol dir aquesta
immensa solitud? i jo què sóc?
Així vaig raonant: i de l'estança
superba i sense límits,
i d'qauesta família innumerable;
després de tants afanys, de tantes voltes
de cada terrenal, celeste cos,
girant sense repòs
per tornar sempre allà d'on has eixit;
cap profit ni cap fruit
endevinar no en sé. Ai, però, tu,
jove immortal, prou ho saps tot, segur.
Això ho conec i ho sé:
dels eterns giravolts
d'aquest ésser mortal,
algú en traurà algun bé
o algun plaer; en mi, la vida és mal.

Oh ramat que reposes, oh feliç,
que la teva dissort, crec, no saps pas.
Quanta enveja que et tinc!
No sols perquè d'afany
quasi lliure tu estàs;
que tot neguit, tot dany,
tots els temors oblides de seguida;
sinó molt més perquè ignores el tedi.
Quan t'ajaces a l'ombra, damunt l'herba,
estàs tranquil·la, contenta;
i una gran part de l'any
passes, sense avorrir-te, en tal estat.
Jo, en canvi, sec damunt de l'herba, a l'ombra,
i una nosa m'aombra
el pensament, i un agulló me'l puny,
tant que, seient, molt més que mai sóc lluny
de la pau i el repòs.
Jo, que res no demano
i que no tinc raó per 'nar plorant.
El que t'agrada o quant
no sé pas dir; pro ets afortunada.
I jo ben poc frueixo,
oh ramat meu, i d'això sol no em planyo.
Si sabessis parlar, et preguntaria:
Digue'm: per què, ajaçat
al seu aire, mandrós,
es calma l'animal;
si jo reposo, el tedi em ve a l'assalt?

Potser si tingués ales
per volar dalt dels núvols,
i comptar les estrelles una a una,
o com el tro vagar de penya en penya,
seria més feliç, dolç, ramat meu,
seria més feliç, càndida lluna.
O potser se m'enganya
el pensament, mirant la sort estranya:
en tota forma, estat,
tant si neix en bressol o llodriguera,
és funesta per tots la llum primera.

Giacomo Leopardi

Giacomo Leopardi va néixer a Recanati, ciutat de la província de Macerata, el dia 29 de juny de 1798, fill primogènit del comte Monaldo i la comtessa Adelaide.

Giacomo i el seu germà Carlo van ser educats pel seu pare i pel gesuïta Sebastiano Sanchini fins al juliol de 1812, aquell any van acabar els estudis escolars de Giacomo que llavors tenia 14 anys.

Precoç, Giacomo va começar a estudiar pel seu compte, va aprendre llengües: llatí i grec, francés. espanyol, anglés i hebreu, i es va dedicar ardentment a la lectura i a la traducció dels clàssics. Passava els dies a la biblioteca paterna estudiant.

Els CANTS són la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d'aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escrivint.

Va morir a Nàpols el 14 de juny de 1837 després de gairebé quatre anys de malaltia i sofriment i d'una vida no pas fàcil i, en canvi, rica d'aventura intel·lectual i de fruits literaris.

Lluna de gener de Josep Pla

... Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern.
Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica.
A l'hivern la llum de la lluna téuna qualitat tensa i una llum
viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix
el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís.
No heu vist en aquest temps una paret blanca tocada per
la lluna, una masia a quatre vents, una massa arbòria

esquitxada per la seva resplendor?...

A mi també és la lluna que més m'agradava. Un any vaig
passar totl'hivern en una caseta de fusta a les afores d'un
petit poble dels Alps. Les nits de lluna plena i cel seré
tornar a casa a peu era un espectacle increïble, tot nevat
i silenciós, les muntanyes retallades en un cel ple d'estrelles
i la llum de la lluna augmentada per el reflex blanc de la
neu, donava una sensació d'irrealitat, com diu Pla,
de somni. Aquelles nits no les podré oblidar mai.