diumenge, 30 de novembre del 2008

Conte del vell tramviaire de Jesús Moncada


... De sobte, tot era diferent. Ja no se sentia sol ni frustrat. Al món hi havia alguna altra cosa, fora del tramvia i la línia de circumval·lació. Ara ja no calia fugir. Al cap de quaranta anys, la Sílvia era una altra vegada al seu costat i amb allò li bastava. Farien junts la darrera volta...

diumenge, 23 de novembre del 2008

La meva pàtria és la llengua

Resum de l’article “L’extinció de l’àliga del bec ample"

La nostra societat que ha aconseguit el respecte a les espècies pot
en canvi contemplar amb total indiferència com desapareixen les
llengües. Però hem de tenir en compte que cada llengua és un manera
de comprendre l’univers, per part de la seva comunitat de parlants i
l’extinció de qualsevol llengua és un desastre humà de gran magnitud.

La llengua dàlmata és un cas d’extinció davant de testimonis.
Era una llengua dividida en diversos dialectes, dels quals el ragusano
ja havia desaparegut al segle XV o començament del XVI, l’altre gran
dialecte era el veglioto parlat a l’illa de Veglia, avui Krk (Croàcia),
on el darrer parlant va morir vetllat per uns dialectòlegs.

Tudone Udaina no era l’informant ideal perquè coneixia
bé el dàlmata però no era la seva llengua, la coneixia d’haver-la sentida
als pares; amb tot, era l’última persona a l’univers capaç de parlar-la,
la seva mort va ser la mort del dàlmata, fa cent deu anys.

Tots els països tenen polítiques lingüístiques de vegades criticades
d’altres lloades. Probablement la llengua que no té un estat al darrere
és una llengua en perill d'extinció.


Quando una lingua muore, è tutta la visione del
mondo racchiusa nel suo lessico che sparisce

L' Empelt de Maria Ângels Anglada



El conte comença amb la mort de l’últim parlant de la llengua dàlmata a l’illa de Krk (Croàcia) a finals del segle XIX i ens trasllada ràpidament a la primera meitat del segle XXI on un filòleg holandès es prepara a fruir d’un any sabàtic emprenent un viatge. Està una mica preocupat perquè d’ençà d’alguns anys desapareixen lingüistes i mai més no se’n sap res. En totes les desaparicions hi havia una coincidència força estranya, uns havien desaparegut justament quan gaudien del seu any sabàtic durant un viatge a França o més al sud, uns altres mentre hi eren de vacances.

La passió de l’Ernest són les paraules, els mots i escoltar de prop la veu humana, també en llengües llunyanes vives o mortes, amb poemes d’autors que ja pocs coneixen. Està profundament dolgut de la desaparició de tantes llengües de la vella Europa i la seva llengua predilecta és el català, que si bé havia resistit amb un esforç immens un cop d’estat de final del segle XX , havia aconseguit anorrear-lo. El objectiu del seu viatge és trobar-se amb el darrer parlant d’aquesta llengua que ell coneixia, un pastor de la Terra Alta de nom Jordi.

Emprèn el viatge cap al sud un matí de començament de juny conduint lentament per carreteres secundàries delectant els paisatges i pobles per on transita. Prop del seu destí és raptat i es desperta en un mas aïllat on una colla de gent jove li parla en català. Li demanen perdó per el segrest, són un grup que es resisteix a perdre la seva llengua, coneixen la seva passió pel català i el necessiten, sempre que ell hi estigui d’acord, per les seves dues especialitats: la dialectologia i la poesia popular. També s’esmenta que els altres filòlegs desapareguts s’han identificat amb la lluita dels resistents catalans i que a tot arreu hi han nuclis de suport a la llengua. L'Ernest es queda amb ells recuperant les paraules, els poemes i les cançons perdudes. Quasi no s’adona del transcurs del temps i es troba enamorat d’una noia de l’equip.

l’Alícia, mentrestant els grups cada vegada són més nombrosos i sembla que les pressions exteriors rebudes pel govern central preparin un canvi que els permetrà sortir de la clandestinitat. L’Alícia i l’Ernest esperen un fill, un nou parlant d’una llengua en perill d’extinció.

... ell havia ajudat a salvar les paraules, perquè no és amb sal ni en vitrines que cal guardar-les, sinó en ells llavis dels fills.

dimarts, 18 de novembre del 2008


Aquest és un poema que salvaria

ovidi montllor
La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,
ni destroces, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones,
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

dilluns, 10 de novembre del 2008

El desenllaç


D'aquesta lectura m'ha interessat més la primera part on el protagonista parla de la mort de la seva mare d'una manera surrealista, més com una experiència onírica que real. Mentre el llegia, més d'una vegada per fer els deures, visualitzava algunes de les pintures de Marc Chagall, un dels meus artistas preferits.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Zerafina

Quan vaig llegir el conte "Zerafina" de la Mercè Rodoreda que m'ha agradat molt i la Serafina diu: ...Zi ze'm queda, a l'eztiu li pozaré bé el jardí, i a la paret de l'acabament, perquè no ez vegi tan pelada, hi plantaré campànetez i una carabazzera. He recordat una fira que fan a la meva ciutat els primers dies d'octubre dedicada a la carabassa. És molt interessant, plena de colors i formes i aquesta foto li dedico al personatge de la Zerafina.