Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa al terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.
3 comentaris:
Aquest vaixell avarat al balcó és l'encarregat de transportar els somnis dels veïns? Es descrit molt bé tots els sorolls del carrer a l'estiu.
Laura, El vaixell dels somnis que ben descrit, realment tens un domini de la paraula digne d'admirar
Raimunda
Viure prop del mar comporta unes sensacions molt especials, fantàstiques. M'ha fet reviure moments semblants. Molt bonic.
Publica un comentari a l'entrada