dimarts, 20 de gener del 2009

XXIII Cant Nocturn d'un pastor errant de l'Àsia de Giacomo Leopardi


Què hi fas tu, lluna al cel? Digue'm, què hi fas,
silenciosa lluna?
T'alces de nit, i vas
contemplant els deserts; després et pons
No estàs cansada, encara,
de fer i desfer els sempiterns camins?
No t'avorreix encara, encara et plau
de mirar aquests confins?
És com la teva vida
la vida del pastor.
A la primera albor,
empeny el bestiar camp enllà, i veu
ramats, les fonts i l'herba;
després, cansat, quan és de nit, reposa;
mai no espera altra cosa.
Digue'm, lluna: què val
pel pastor aquesta vida,
la vostra per vosaltres? Cap on mena
el meu vagar brevíssim,
el teu curs immortal?

Vellet pàl·lid, malalt,
mig vestit i descalç,
amb un feixuc farcell damunt l'esquena,
per la vall, la carena,
per rocs esquerps, alts arenys, bardissars,
al vent, en la tempesta, i quan abrusa
l'hora, i quan, després, glaça,
va, corre, alena i passa
aiguamolls, torrenteres,
cau i s'aixeca i més i més s'afanya,
sense treva o repòs,
lacerat, sangonós; fins que no arriba
allà on la seva vida
i allà on tants de fatics es dirigien:
abís hòrrid, gegant,
on ell, precipitant-s'hi, tot ho oblida.
Oh lluna, verge, tal
és la vida mortal!

L'home neix amb fatics,
i ja és un risc de mort el naixement.
Sent pena i sent turment
abans de res; i en el mateix principi
la mare i també el pare
comença a consolar-lo de ser nat.
I, mentre va creixent,
l'una i l'altre el sostenen, i així sempre,
amb gestos i paraules,
miren d'encoratjar-lo,
i consolar-lo del mortal estat:
no hi ha ocfici més grat
que uns pares puguin fer per la fillada.
Per què haver-la engendrada,
però, i donar la vida
a aquells que cal consolar de seguida?
Si el viure és desventura,
per què hem de suportar-lo mentre dura?
Oh lluna intacta, tal
és l'estat del mortal.
Pro tu mortal no ho ets,
i potser del que dic no en fas cabal.

Amb tot, soliua, eterna pelegrina,
com que ets tan pensarosa, potser entens
aquest viure a la terra,
aquest patir, aquest sospirar, què sia;
què sia aquest morir, aquest suprem
empal·lidir-se el rostre,
i faltar d'aquest món, i separar-se
de la usual, volguda companyia.
Tu, sens dubte, comprens
el perquè de les coses, veus el fruit
del matí, de la nit,
del silent, infinit, passar del temps.
Tu saps, ben cert, a quin amor tan dolç
somriu la primavera,
a qui ajuda l'estiu, i quins solaços
treu l'hivern dels seus glaços.
Mil coses saps, i mil en descobreixes,
que són ocultes al senzill pastor.
Ben sovint, quan et miro
estar tan muda en la deserta plana,
que, en la volta llunyana, en el cel fina;
o bé, amb el meu ramat,
com em segueixes, lenta, en la nit blana;
i quan veig dalt al cel cremar els estels;
em dic, tot capficat:
Per què tantes fogueres?
Per què l'aire infinit, i aquell pregon
infinit firmament? Què vol dir aquesta
immensa solitud? i jo què sóc?
Així vaig raonant: i de l'estança
superba i sense límits,
i d'qauesta família innumerable;
després de tants afanys, de tantes voltes
de cada terrenal, celeste cos,
girant sense repòs
per tornar sempre allà d'on has eixit;
cap profit ni cap fruit
endevinar no en sé. Ai, però, tu,
jove immortal, prou ho saps tot, segur.
Això ho conec i ho sé:
dels eterns giravolts
d'aquest ésser mortal,
algú en traurà algun bé
o algun plaer; en mi, la vida és mal.

Oh ramat que reposes, oh feliç,
que la teva dissort, crec, no saps pas.
Quanta enveja que et tinc!
No sols perquè d'afany
quasi lliure tu estàs;
que tot neguit, tot dany,
tots els temors oblides de seguida;
sinó molt més perquè ignores el tedi.
Quan t'ajaces a l'ombra, damunt l'herba,
estàs tranquil·la, contenta;
i una gran part de l'any
passes, sense avorrir-te, en tal estat.
Jo, en canvi, sec damunt de l'herba, a l'ombra,
i una nosa m'aombra
el pensament, i un agulló me'l puny,
tant que, seient, molt més que mai sóc lluny
de la pau i el repòs.
Jo, que res no demano
i que no tinc raó per 'nar plorant.
El que t'agrada o quant
no sé pas dir; pro ets afortunada.
I jo ben poc frueixo,
oh ramat meu, i d'això sol no em planyo.
Si sabessis parlar, et preguntaria:
Digue'm: per què, ajaçat
al seu aire, mandrós,
es calma l'animal;
si jo reposo, el tedi em ve a l'assalt?

Potser si tingués ales
per volar dalt dels núvols,
i comptar les estrelles una a una,
o com el tro vagar de penya en penya,
seria més feliç, dolç, ramat meu,
seria més feliç, càndida lluna.
O potser se m'enganya
el pensament, mirant la sort estranya:
en tota forma, estat,
tant si neix en bressol o llodriguera,
és funesta per tots la llum primera.

1 comentari:

Sarroca ha dit...

Gràcies a tu hem conegut a Leopardi. Aquest poema és per llegir, rellegir ...molts cops.
Maribel