Resum de l’article “L’extinció de l’àliga del bec ample"

La nostra societat que ha aconseguit el respecte a les espècies pot
en canvi contemplar amb total indiferència com desapareixen les
llengües. Però hem de tenir en compte que cada llengua és un manera
de comprendre l’univers, per part de la seva comunitat de parlants i
l’extinció de qualsevol llengua és un desastre humà de gran magnitud.

La llengua dàlmata és un cas d’extinció davant de testimonis.
Era una llengua dividida en diversos dialectes, dels quals el ragusano
ja havia desaparegut al segle XV o començament del XVI, l’altre gran
dialecte era el veglioto parlat a l’illa de Veglia, avui Krk (Croàcia),
on el darrer parlant va morir vetllat per uns dialectòlegs.

Tudone Udaina no era l’informant ideal perquè coneixia
bé el dàlmata però no era la seva llengua, la coneixia d’haver-la sentida
als pares; amb tot, era l’última persona a l’univers capaç de parlar-la,
la seva mort va ser la mort del dàlmata, fa cent deu anys.

Tots els països tenen polítiques lingüístiques de vegades criticades
d’altres lloades. Probablement la llengua que no té un estat al darrere
és una llengua en perill d'extinció.