"L'alzina del passeig de Gràcia" de Jacint Verdaguer

Aquest relat m'ha fet pensar en el desarrelament. No per haver
perdut els lligams amb el meu país, ni unes arrels culturals
sinó en el sentit més literal del conte, unes arrels físiques
lligades als indrets on vaig néixer i també l'entorn on vaig
viure posteriorment.
Com l'alzina treta del seu medi natural i trasplantada a la gran
ciutat no pot oblidar el seu origen.
Enyoro les muntanyes, les estacions amb les variacions de
paisatge i de colors, el cel a la nit i les passejades a peu o
amb bicicleta.
M'agrada Barcelona, una gran ciutat ofereix moltes possibilitats
a tot nivell però trobo a faltar els boscos, els llacs, els rius,
els castells, les vinyes...

XXIII Cant Nocturn d'un pastor errant de l'Àsia de Giacomo Leopardi

Què hi fas tu, lluna al cel? Digue'm, què hi fas,
silenciosa lluna?
T'alces de nit, i vas
contemplant els deserts; després et pons
No estàs cansada, encara,
de fer i desfer els sempiterns camins?
No t'avorreix encara, encara et plau
de mirar aquests confins?
És com la teva vida
la vida del pastor.
A la primera albor,
empeny el bestiar camp enllà, i veu
ramats, les fonts i l'herba;
després, cansat, quan és de nit, reposa;
mai no espera altra cosa.
Digue'm, lluna: què val
pel pastor aquesta vida,
la vostra per vosaltres? Cap on mena
el meu vagar brevíssim,
el teu curs immortal?

Vellet pàl·lid, malalt,
mig vestit i descalç,
amb un feixuc farcell damunt l'esquena,
per la vall, la carena,
per rocs esquerps, alts arenys, bardissars,
al vent, en la tempesta, i quan abrusa
l'hora, i quan, després, glaça,
va, corre, alena i passa
aiguamolls, torrenteres,
cau i s'aixeca i més i més s'afanya,
sense treva o repòs,
lacerat, sangonós; fins que no arriba
allà on la seva vida
i allà on tants de fatics es dirigien:
abís hòrrid, gegant,
on ell, precipitant-s'hi, tot ho oblida.
Oh lluna, verge, tal
és la vida mortal!

L'home neix amb fatics,
i ja és un risc de mort el naixement.
Sent pena i sent turment
abans de res; i en el mateix principi
la mare i també el pare
comença a consolar-lo de ser nat.
I, mentre va creixent,
l'una i l'altre el sostenen, i així sempre,
amb gestos i paraules,
miren d'encoratjar-lo,
i consolar-lo del mortal estat:
no hi ha ocfici més grat
que uns pares puguin fer per la fillada.
Per què haver-la engendrada,
però, i donar la vida
a aquells que cal consolar de seguida?
Si el viure és desventura,
per què hem de suportar-lo mentre dura?
Oh lluna intacta, tal
és l'estat del mortal.
Pro tu mortal no ho ets,
i potser del que dic no en fas cabal.

Amb tot, soliua, eterna pelegrina,
com que ets tan pensarosa, potser entens
aquest viure a la terra,
aquest patir, aquest sospirar, què sia;
què sia aquest morir, aquest suprem
empal·lidir-se el rostre,
i faltar d'aquest món, i separar-se
de la usual, volguda companyia.
Tu, sens dubte, comprens
el perquè de les coses, veus el fruit
del matí, de la nit,
del silent, infinit, passar del temps.
Tu saps, ben cert, a quin amor tan dolç
somriu la primavera,
a qui ajuda l'estiu, i quins solaços
treu l'hivern dels seus glaços.
Mil coses saps, i mil en descobreixes,
que són ocultes al senzill pastor.
Ben sovint, quan et miro
estar tan muda en la deserta plana,
que, en la volta llunyana, en el cel fina;
o bé, amb el meu ramat,
com em segueixes, lenta, en la nit blana;
i quan veig dalt al cel cremar els estels;
em dic, tot capficat:
Per què tantes fogueres?
Per què l'aire infinit, i aquell pregon
infinit firmament? Què vol dir aquesta
immensa solitud? i jo què sóc?
Així vaig raonant: i de l'estança
superba i sense límits,
i d'qauesta família innumerable;
després de tants afanys, de tantes voltes
de cada terrenal, celeste cos,
girant sense repòs
per tornar sempre allà d'on has eixit;
cap profit ni cap fruit
endevinar no en sé. Ai, però, tu,
jove immortal, prou ho saps tot, segur.
Això ho conec i ho sé:
dels eterns giravolts
d'aquest ésser mortal,
algú en traurà algun bé
o algun plaer; en mi, la vida és mal.

Oh ramat que reposes, oh feliç,
que la teva dissort, crec, no saps pas.
Quanta enveja que et tinc!
No sols perquè d'afany
quasi lliure tu estàs;
que tot neguit, tot dany,
tots els temors oblides de seguida;
sinó molt més perquè ignores el tedi.
Quan t'ajaces a l'ombra, damunt l'herba,
estàs tranquil·la, contenta;
i una gran part de l'any
passes, sense avorrir-te, en tal estat.
Jo, en canvi, sec damunt de l'herba, a l'ombra,
i una nosa m'aombra
el pensament, i un agulló me'l puny,
tant que, seient, molt més que mai sóc lluny
de la pau i el repòs.
Jo, que res no demano
i que no tinc raó per 'nar plorant.
El que t'agrada o quant
no sé pas dir; pro ets afortunada.
I jo ben poc frueixo,
oh ramat meu, i d'això sol no em planyo.
Si sabessis parlar, et preguntaria:
Digue'm: per què, ajaçat
al seu aire, mandrós,
es calma l'animal;
si jo reposo, el tedi em ve a l'assalt?

Potser si tingués ales
per volar dalt dels núvols,
i comptar les estrelles una a una,
o com el tro vagar de penya en penya,
seria més feliç, dolç, ramat meu,
seria més feliç, càndida lluna.
O potser se m'enganya
el pensament, mirant la sort estranya:
en tota forma, estat,
tant si neix en bressol o llodriguera,
és funesta per tots la llum primera.

Giacomo Leopardi

Giacomo Leopardi va néixer a Recanati, ciutat de la província de Macerata, el dia 29 de juny de 1798, fill primogènit del comte Monaldo i la comtessa Adelaide.

Giacomo i el seu germà Carlo van ser educats pel seu pare i pel gesuïta Sebastiano Sanchini fins al juliol de 1812, aquell any van acabar els estudis escolars de Giacomo que llavors tenia 14 anys.

Precoç, Giacomo va começar a estudiar pel seu compte, va aprendre llengües: llatí i grec, francés. espanyol, anglés i hebreu, i es va dedicar ardentment a la lectura i a la traducció dels clàssics. Passava els dies a la biblioteca paterna estudiant.

Els CANTS són la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d'aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escrivint.

Va morir a Nàpols el 14 de juny de 1837 després de gairebé quatre anys de malaltia i sofriment i d'una vida no pas fàcil i, en canvi, rica d'aventura intel·lectual i de fruits literaris.

Lluna de gener de Josep Pla

... Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern.
Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica.
A l'hivern la llum de la lluna téuna qualitat tensa i una llum
viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix
el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís.
No heu vist en aquest temps una paret blanca tocada per
la lluna, una masia a quatre vents, una massa arbòria

esquitxada per la seva resplendor?...

A mi també és la lluna que més m'agradava. Un any vaig
passar totl'hivern en una caseta de fusta a les afores d'un
petit poble dels Alps. Les nits de lluna plena i cel seré
tornar a casa a peu era un espectacle increïble, tot nevat
i silenciós, les muntanyes retallades en un cel ple d'estrelles
i la llum de la lluna augmentada per el reflex blanc de la
neu, donava una sensació d'irrealitat, com diu Pla,
de somni. Aquelles nits no les podré oblidar mai.