Ferran VII tornà a Espanya el 1814, acabada la Guerra del Francès, i poc temps després, a València, signà el decrets que invalidaren tota l’obra constitucional de les corts de Cadis. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional o Liberal (1820-1023), etapa amb protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana. La primavera del 1822 esclatà l'insurrecció reialista com a reacció contra la constitució de Cadis i les reformes que aquesta comportava. Cal cercar les causes del suport popular que trobà la revolta en la mala situació econòmica, els errors de la política impositiva del govern liberal, la campanya contra les noves institucions portada a terme, sobretot, pel clericat, així com la possibilitat d'obtenir amb la soldada una manera de guanyar-se la vida.
L'any 1822, el mes de juny, el germà d'en Cisco aceptà d'allistar-se amb els soldats reialistes que volien alliberar el rei Ferran VII de les urpes dels liberals i estaven en contra de la Constitució que anomenaven la Pepa. El exèrcit estava sota les ordres del baró d'Eroles, del general Romagosa i d'altra gent de molt amunt.
L'estiu de 1822 fou establerta la regència d'Urgell, organisme de govern dels reialistes instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per el monjo dit el Trapenc (juliol de 1822) i formada pel bisbe Creus, el marquès de Mataflorida i el baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. No sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya, el general Francisco Espoz i Mina emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell. La Regència passà a Llívia i després a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Aquest exèrcit, comandat per Lluís de Borbó duc d'Angulema penetrà a Espanya ( abril 1823) per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII.
Amb ells va entrar el comte d'Espanya. Van entrar triomfants i gairebé sense resistència. Però el 14 de juny, quan ja semblava que la victòria no se'ls podia escapar, encara hi va haver un darrer combat. En aquella batalla molt cruel i esfereïdora hi va morir el germà d'en Cisco amb el cor travessat per una baioneta.
Ferran VII pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa que es caracteritzà per una forta repressió antiliberal. El despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult, bé que molt parcial, atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i als càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes, els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles. La conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G. Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics en contacte amb antics caps de partida. Els focus més actius foren Manresa i Cervera i la proclama Manifiesto de la Federación de Realistas Puros (1826) amenaçava amb possibles accions militars. Uns grups armats dirigits per Llobet i Trilla fracassaren llavors en l'intent d'ocupar Tortosa i foren afusellats, mentre que la jerarquia eclesiàstica féu una declaració d'adhesió al monarca. Sorgiren nous grups comandats per Narcís Abrés, Rafí i Vidal, Castells, Bosc i Ballester, Planes i altres capitostos, emparats per un sector de l'exèrcit addicte al príncep Carles. El 25 de març de 1827, Agustí Saperes fundà a Manresa la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya, i la revolta s'estengué a Cervera, Valls, Vic, Reus, Puigcerdà i altres llocs de Lleida i Tarragona principalment.
L'agost de 1827 passada la Mare de Déu en Cisco es va incorporà a la revolta del Malcontents. En Cisco i una tropa de prop de cinc mil homes pel vint o vint-i-cinc de setembre van ser aquarterats a Reus i després desplaçats cap a el coll de Balaguer, el pas entre Catalunya i València. Hi van estar emboscats uns quants dies. El rei, amb la seva comitiva, i envoltat per tots de batallons encapçalats pel seus generals, va passar per aquelles gorges en direcció a Tarragona.
El govern actuà amb decisió i el 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya. El 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya, el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes i el 28 ell i el monarca entraren a Tarragona.
Tan aviat com el rei va arribar a Tarragona va fer un manifest dirigit als catalans i convidava tothom a deixar les armes. Si ho feien en vint-i-quatre hores, els de sota podrien tornar a les seves cases, els oficials, en canvi, quedaven a les seves mans.
Per decisió personal del rei els principals insurrectes foren afusellats i altres centenars d'implicats deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil. Restaven així delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.
