13 contes, 13 imatges

Laura Trovò

Carrer del petons, capítol XXII

Potser va ser perquè era en català, o potser perquè
necessitava el consol de la poesia, que el vaig llegir
i rellegir un munt de vegades i me'l vaig aprendre de
memòria.


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sanà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

LA PÀTRIA
Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862)

Porxos del carrer del Portal Nou

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Carrrer del Portal Nou: constituïa el vell camí romà que des de la metròpoli travessava el nord de Itàlia, les Gàllies i la península Ibèrica; era el carrer principal romà barceloní que menava dretament fins al Portal Major de la ciutat, al peu de l’actual Baixada de Llibreteria, enllà seguia fins a trobar el Portal de Sant Antoni, situat ben oposat al Portal Nou i continuava encara fins a sortir del terme de la ciutat. Aquest carrer era el més ample de la ciutat antiga, abans totes les cases tenien porxada al davant semblant a les de les cases properes a la plaça de Sant Agustí Vell i la doble renglera de porxos estrenyia notablement el carrer i li donava l’estretor corrent. Segons la tradició, un capità general, que la veu popolar no diu qui era però que pot suposar-se que devia ésser el comte d’Espanya, féu enderrocar els porxos i només van restar els pocs de les cases de la plaça. En la Barcelona medieval aquest era el carrer que donava accés a la ciutat pel cantó de tramuntana i hi havia establerts els oficis típics de les entrades de les poblacions: boters, mestres de carros, sedassers, ferrers i d’altres.

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Carrer del Rec Comtal: el carrer havia constituït el curs del Rec Comtal, a les seves vores hi havia hagut les tintoreries que se servien de les aigües del rec. El Rec Comtal era una canal que provenia del riu Besòs per regar tots els horts d’extramurs , proveir d’aigua el nucli de població i a tota l’indústria tèxtil d’aquest barri i per a els molins fariners.

Carrer de la Sèquia: des del carrrer Sant Pere més baix a les Basses de Sant Pere, ja al segle XII hi passava la sèquia.
Carrer de les Basses de Sant Pere: des del carrer de Rec Comtal a la plaça de Sant Agustí Vell, per aquest paratge passava el Rec Comtal, formava uns embassaments per tal de donar força a uns molins coneguts des de molt antic per molins de Sant Pere, nom que també havien pres aquests verals. Les basses no eren sinó un eixamplament i dilatació del corrent de la sèquia vers la plaça on l’aprofitaven els blanquers i els tintorers. El desnivell que encara avui té aquest indret assenyala el saltant de l’aigua que imprimia moviment a les rodes dels molins fariners. Els molins fariners eren tres, sembla que un s’aixecava on hi havia la casa del safareig que donava al carrrer de la Sèquia i l’altre vers el carrer d’en Cortines. Els molins fariners foren enrunats el 1869 i aleshores fou urbanitzat aquest indret tal com està avui. Al número 4 hi ha un edifici d'època gòtica que conserva bona part dels trets característics d'aquest estil malgrat les modificacions efectuades durant els segles XVII i XVIII. Està format per dos cossos, un d'ells més elevat, semblant a una torre. En aquest cos podem observar una típica finestra coronella gòtica, amb arquets trilobulats. Els antics portals de grans dovelles van ser eixamplats amb un arc escarser en època posterior, quan degueren obrir-se també els balcons del primer pis.