El Rec Comtal, breu història

El Rec Comtal apareix documentat al segle XI, el comte Mir va ordenar construir
la sèquia i es va aprofitar el mateix recorregut de l'antic aqüeducte romà que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la ciutat.
Del començament a l'acabament del seu recorregut, de prop de 12 km., pels antics termes municipals de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Barcelona, el rec complia diverses funcions, el abastament d'aigua als habitants, l'explotació per a usos agrícoles i l'utilització per a usos industrials amb l'aprofitament de l'energia hidràulica (molins fariners, petites indústries, etc.).
Al llarg dels segles el rec va anar desapareixent poc a poc del paisatge urbà però ens ha deixat un record en els noms dels carrers de la ciutat: el del Rec Comtal, el de les Basses de Sant Pere, el de la Sèquia i el del Rec.
A l'antic mercat del Born la intervenció arqueològica ha portat a la llum un tram important del rec i més recentment les obres del metro a l'Arc de Triomf han descobert restes del Rec Comtal on es poden veure traces antigues i restes de la pavimentació d'altres èpoques.

rec m. sèquia, cavitat oberta en terra per a conduir l'aigua per a regar.
sèquia f. excavació llarga i estreta, sovint revestida de pedres o de rajoles, que serveix per a conduir aigua d'un riu o torrent, sia per a abastir poblacions, sia per a regar, per a moure molins, etc.

Creu Coberta

La creu coberta era a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral, i les primeres dades sobre la creu són de l'any 1334. La creu coberta era una Creu de terme municipal, prop seu s'hi bifurcaven els camins des de Barcelona, portal de Sant Antoni, vers Molins de Rei i vers Sant Boi de Llobregat. Consta ja com a coberta al segle XV; fou refeta l’any 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al segle XV i fins l’any 1715 s’hi alçaren les forques principals de la ciutat. La parròquia del Pi hi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d'enterrar-los, i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la guerra del Segadors, la guerra de successió i la guerra del Francès degut a la seva situació estratègica vers Barcelona. Al 1756, s'expropiaren els terrenys on era el Coll dels Inforcats i es construi un nou camí, plantat d’arbres, que anava des del portal de Sant Antoni a la Creu Coberta i que s'anomenà Passeig de la Creu Coberta i fins al 1785 va convertir-se en el passeig predilecte dels barcelonins. Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional l’any 1823, el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l'indret d'aquest coll hi fou urbanitzada la plaça d'Espanya l’any 1908.
coll de la Creu Coberta Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Capítol XV. Visita a la presó

No sé pas de quina manera, els seus ulls, brillants, em van invitar a acompanyar-la: al cap d'un moment passejàvem tots dos Esplanada avall. Jo caminava una mica d'esma, perquè, tot i aquella inesperada invitació, estava capficat i entristit recordant el Cisco. La Neus ho degué notar: abans d'arribar al Jardí del General, a l'alçada de la font d'Hèrcules ...

L'Esplanada era un espai vuit entre la Ciutadella i les primeres cases de la ciutat destinat a maniobres militars. A principi del segle XIX va ser construït a iniciativa del capità general de Catalunya Agustí de Lancaster, el passeig nou de l'Esplanada, que correspon en part a l'actual carrer del Comerç. Al carrer central d'aquest passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos brolladors, un amb la figura d'una nereida i l'altre amb la d'un tritó. Altres dos brolladors més, als extrems del passeig, sostenien les figures d'Hèrcules i d'Artemisa, respectivament. La font d'Hèrcules mostra la figura d'Hèrcules dalt d'un pedestal, flanquejat per dos lleons. Al frontal hi ha un medalló de marbre amb les efígies de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, en record de la desfilada de la comitiva reial pel passeig de l'Esplanada l'any 1802, el consistori municipal va acordar convertir-la en monument commemoratiu d'aquella visita règia. És obra de l'escultor Salvador Gurri i al principi del segle XX es va traslladar al Passeig de Sant Joan cantonada Còrsega. Al final de l'Esplanada entre l'actual estació de França i el Born, fou construït l'any 1815 per iniciativa d'un altre capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, el Jardí del General. Fou el primer parc públic barceloní, en aquest jardí hi havia nou estàtues de marbre, cinc de cos sencer i quatre de mig cos, quatre bustos que reproduïen l'Aflicció, la Modèstia, la Soledat i la Follia i les estàtues de Ceres, Minerva, la Medicina i la Fidelitat i un grup amb Adriana i Bacus. A l'estany circular emplaçat al centre del jardí hi havia una nereida. També comptava amb hivernacle de plantes tropicals, gàbies amb ocells exòtics i un petit bosc. Era un dels llocs preferits pels barcelonins.

El carrer de les Mosques i el carrer dels Flassaders

Passeig pel barri

Surto de casa, el carrer, com sempre, està molt animat. Pertot gent i cotxes, és una zona de comerç a l'engrós i hi ha el tràfec normal de persones que s'aturen i carreguen o descarreguen, uns s'esperen tranquil·lament altres toquen la botzina impacients. Mentrestant veig persones caminant de pressa i d'altres amb aspecte de turistes, més relaxades, xerren i miren al seu voltant amb curiositat. Una noia amb bicicleta fa eslàlom entre tots però també ha de parar-se ja que un camió grua càrrega els sacs de runa d'una obra. Més endavant un guàrdia urbà escriu en una llibreta plantat enfront del pàrquing de bicicletes que en té algunes que solament són trossos: un quadre amb una roda, una sola roda i deformada, però tots aquests elements ben enganxats als barrots amb el seu cadenat. M'imagino que en dóna avís per tal que les treguin per a deixar lloc a l'aparcament. A prop tres cambrers fumen i conversen càlidament en italià a la porta d'un restaurant del seu país. Finalment arribo als contenidors de vidre, de plàstic i de paper i cartró i llenço el que duc mentre un home d'aparença oriental m'observa des de la seva botiga. Miro el cel fa un dia preciós, els arbres tenen noves fulletes d'un verd clar... ja ha arribat la primavera! Travesso la plaça, a la terrassa del bar hi ha gent gaudint de la calor primerenca. Arribant al carrer de baix m'encreuo amb l'home del butà, que ja l'havia sentit abans de veure'l; davant meu un home vell arrossega una caixa curulla de peces de canonades de plom cap a la deixalleria. Primer ensumo l'aroma agradable del pa barrejat amb una flaire de xocolata i després contemplo l'aparador atapeït de mones de Pasqua i sobtadament se m'obre la gana. Ara sóc a l'alçada d'un carrer que dóna al carrer del Fonollar i penso en el Miquel, el protagonista de “El carrer del Petons” i m'adono que visc i estic passejant pel barri on ell vivia i treballava.