Creu Coberta

La creu coberta era a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral, i les primeres dades sobre la creu són de l'any 1334. La creu coberta era una Creu de terme municipal, prop seu s'hi bifurcaven els camins des de Barcelona, portal de Sant Antoni, vers Molins de Rei i vers Sant Boi de Llobregat. Consta ja com a coberta al segle XV; fou refeta l’any 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al segle XV i fins l’any 1715 s’hi alçaren les forques principals de la ciutat. La parròquia del Pi hi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d'enterrar-los, i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la guerra del Segadors, la guerra de successió i la guerra del Francès degut a la seva situació estratègica vers Barcelona. Al 1756, s'expropiaren els terrenys on era el Coll dels Inforcats i es construi un nou camí, plantat d’arbres, que anava des del portal de Sant Antoni a la Creu Coberta i que s'anomenà Passeig de la Creu Coberta i fins al 1785 va convertir-se en el passeig predilecte dels barcelonins. Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional l’any 1823, el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l'indret d'aquest coll hi fou urbanitzada la plaça d'Espanya l’any 1908.
coll de la Creu Coberta Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Capítol XV. Visita a la presó

No sé pas de quina manera, els seus ulls, brillants, em van invitar a acompanyar-la: al cap d'un moment passejàvem tots dos Esplanada avall. Jo caminava una mica d'esma, perquè, tot i aquella inesperada invitació, estava capficat i entristit recordant el Cisco. La Neus ho degué notar: abans d'arribar al Jardí del General, a l'alçada de la font d'Hèrcules ...

L'Esplanada era un espai vuit entre la Ciutadella i les primeres cases de la ciutat destinat a maniobres militars. A principi del segle XIX va ser construït a iniciativa del capità general de Catalunya Agustí de Lancaster, el passeig nou de l'Esplanada, que correspon en part a l'actual carrer del Comerç. Al carrer central d'aquest passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos brolladors, un amb la figura d'una nereida i l'altre amb la d'un tritó. Altres dos brolladors més, als extrems del passeig, sostenien les figures d'Hèrcules i d'Artemisa, respectivament. La font d'Hèrcules mostra la figura d'Hèrcules dalt d'un pedestal, flanquejat per dos lleons. Al frontal hi ha un medalló de marbre amb les efígies de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, en record de la desfilada de la comitiva reial pel passeig de l'Esplanada l'any 1802, el consistori municipal va acordar convertir-la en monument commemoratiu d'aquella visita règia. És obra de l'escultor Salvador Gurri i al principi del segle XX es va traslladar al Passeig de Sant Joan cantonada Còrsega. Al final de l'Esplanada entre l'actual estació de França i el Born, fou construït l'any 1815 per iniciativa d'un altre capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, el Jardí del General. Fou el primer parc públic barceloní, en aquest jardí hi havia nou estàtues de marbre, cinc de cos sencer i quatre de mig cos, quatre bustos que reproduïen l'Aflicció, la Modèstia, la Soledat i la Follia i les estàtues de Ceres, Minerva, la Medicina i la Fidelitat i un grup amb Adriana i Bacus. A l'estany circular emplaçat al centre del jardí hi havia una nereida. També comptava amb hivernacle de plantes tropicals, gàbies amb ocells exòtics i un petit bosc. Era un dels llocs preferits pels barcelonins.

El carrer de les Mosques i el carrer dels Flassaders

Passeig pel barri

Surto de casa, el carrer, com sempre, està molt animat. Pertot gent i cotxes, és una zona de comerç a l'engrós i hi ha el tràfec normal de persones que s'aturen i carreguen o descarreguen, uns s'esperen tranquil·lament altres toquen la botzina impacients. Mentrestant veig persones caminant de pressa i d'altres amb aspecte de turistes, més relaxades, xerren i miren al seu voltant amb curiositat. Una noia amb bicicleta fa eslàlom entre tots però també ha de parar-se ja que un camió grua càrrega els sacs de runa d'una obra. Més endavant un guàrdia urbà escriu en una llibreta plantat enfront del pàrquing de bicicletes que en té algunes que solament són trossos: un quadre amb una roda, una sola roda i deformada, però tots aquests elements ben enganxats als barrots amb el seu cadenat. M'imagino que en dóna avís per tal que les treguin per a deixar lloc a l'aparcament. A prop tres cambrers fumen i conversen càlidament en italià a la porta d'un restaurant del seu país. Finalment arribo als contenidors de vidre, de plàstic i de paper i cartró i llenço el que duc mentre un home d'aparença oriental m'observa des de la seva botiga. Miro el cel fa un dia preciós, els arbres tenen noves fulletes d'un verd clar... ja ha arribat la primavera! Travesso la plaça, a la terrassa del bar hi ha gent gaudint de la calor primerenca. Arribant al carrer de baix m'encreuo amb l'home del butà, que ja l'havia sentit abans de veure'l; davant meu un home vell arrossega una caixa curulla de peces de canonades de plom cap a la deixalleria. Primer ensumo l'aroma agradable del pa barrejat amb una flaire de xocolata i després contemplo l'aparador atapeït de mones de Pasqua i sobtadament se m'obre la gana. Ara sóc a l'alçada d'un carrer que dóna al carrer del Fonollar i penso en el Miquel, el protagonista de “El carrer del Petons” i m'adono que visc i estic passejant pel barri on ell vivia i treballava.

Resum històric

Ferran VII tornà a Espanya el 1814, acabada la Guerra del Francès, i poc temps després, a València, signà el decrets que invalidaren tota l’obra constitucional de les corts de Cadis. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional o Liberal (1820-1023), etapa amb protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana. La primavera del 1822 esclatà l'insurrecció reialista com a reacció contra la constitució de Cadis i les reformes que aquesta comportava. Cal cercar les causes del suport popular que trobà la revolta en la mala situació econòmica, els errors de la política impositiva del govern liberal, la campanya contra les noves institucions portada a terme, sobretot, pel clericat, així com la possibilitat d'obtenir amb la soldada una manera de guanyar-se la vida.
L'any 1822, el mes de juny, el germà d'en Cisco aceptà d'allistar-se amb els soldats reialistes que volien alliberar el rei Ferran VII de les urpes dels liberals i estaven en contra de la Constitució que anomenaven la Pepa. El exèrcit estava sota les ordres del baró d'Eroles, del general Romagosa i d'altra gent de molt amunt.
L'estiu de 1822 fou establerta la regència d'Urgell, organisme de govern dels reialistes instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per el monjo dit el Trapenc (juliol de 1822) i formada pel bisbe Creus, el marquès de Mataflorida i el baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. No sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya, el general Francisco Espoz i Mina emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell. La Regència passà a Llívia i després a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Aquest exèrcit, comandat per Lluís de Borbó duc d'Angulema penetrà a Espanya ( abril 1823) per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII.
Amb ells va entrar el comte d'Espanya. Van entrar triomfants i gairebé sense resistència. Però el 14 de juny, quan ja semblava que la victòria no se'ls podia escapar, encara hi va haver un darrer combat. En aquella batalla molt cruel i esfereïdora hi va morir el germà d'en Cisco amb el cor travessat per una baioneta.
Ferran VII pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa que es caracteritzà per una forta repressió antiliberal. El despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult, bé que molt parcial, atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i als càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes, els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles. La conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G. Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics en contacte amb antics caps de partida. Els focus més actius foren Manresa i Cervera i la proclama Manifiesto de la Federación de Realistas Puros (1826) amenaçava amb possibles accions militars. Uns grups armats dirigits per Llobet i Trilla fracassaren llavors en l'intent d'ocupar Tortosa i foren afusellats, mentre que la jerarquia eclesiàstica féu una declaració d'adhesió al monarca. Sorgiren nous grups comandats per Narcís Abrés, Rafí i Vidal, Castells, Bosc i Ballester, Planes i altres capitostos, emparats per un sector de l'exèrcit addicte al príncep Carles. El 25 de març de 1827, Agustí Saperes fundà a Manresa la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya, i la revolta s'estengué a Cervera, Valls, Vic, Reus, Puigcerdà i altres llocs de Lleida i Tarragona principalment.
L'agost de 1827 passada la Mare de Déu en Cisco es va incorporà a la revolta del Malcontents. En Cisco i una tropa de prop de cinc mil homes pel vint o vint-i-cinc de setembre van ser aquarterats a Reus i després desplaçats cap a el coll de Balaguer, el pas entre Catalunya i València. Hi van estar emboscats uns quants dies. El rei, amb la seva comitiva, i envoltat per tots de batallons encapçalats pel seus generals, va passar per aquelles gorges en direcció a Tarragona.
El govern actuà amb decisió i el 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya. El 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya, el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes i el 28 ell i el monarca entraren a Tarragona.
Tan aviat com el rei va arribar a Tarragona va fer un manifest dirigit als catalans i convidava tothom a deixar les armes. Si ho feien en vint-i-quatre hores, els de sota podrien tornar a les seves cases, els oficials, en canvi, quedaven a les seves mans.
Per decisió personal del rei els principals insurrectes foren afusellats i altres centenars d'implicats deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil. Restaven així delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.

L'església de Sant Cugat

... I uns tocs de campanes que a mi em transportaven al poble, com si per comptes de descansar en saques d'espart em trobés en una d'aquelles catifes màgiques dels contes d'Orient.
Més endavant vaig saber que les campanades venien de l'església de Sant Cugat. ...

El forn del carrer del Fonollar

Als primers dies de juliol em van llogar en un forn
del carrer del Fonollar...